Tot just arribo al despatx i escric encara amb la panxa plena i mig enriolat.
Avui, la gent del casal de la gent gran del parc han fet la seva arrossada anual i ens hi havia convidat. Avui però, per por de la pluja, hem dinat a dintre mateix.
Jo no qualificaria , com ells, la cosa “d’arrossada popular” sino d’arròs de casa, perquè no tenia res a envejar als de les paelles familiars que puguem menjar cadascú. Em sembla que tampoc ha estat pas un tema de pèsols (l’any passat diuen que se’ls van descuidar) sinó més aviat d’amor pel que fan. Érem unes 75 persones i dues gran paelles, farcides de calamar, escamarlans i gambés, sobre un sofregit com Déu mana. No escric noms per no oblidar-me de ningú però a tothom vull donar les gràcies per estimar tant la cuina de casa i per fer-nos-en gaudir. Ha estat un plaer culinari.
Del vi, només en puc dir que a mi m’ha semblat més bé del que anunciaven. Potser ha estat perquè, ells mateixos, feien córrer la brama de que si el blanc no era gaire bo, el negre encara era pitjor. Son de la conya i no ho poden evitar ! Que els hi duri ! perquè així ens hem pogut fer dos farts, el de l’arròs i el de riure perquè a l’hora del cafè ens han obsequiat –és un dir perquè ells, i particularment elles, són els que millor s’ho passen- amb la mise-en-scène d’un poema que no he pescat ben bé com es titulava. No se si era “il castel·lo perdutto” o alguna cosa així però ens hem fet un tip de riure.
He remenat per internet i n’he trobat la lletra. La copio tot seguit i us passo un link perquè no se si n’és l’autor però si és així, la devem a en Josep Modolell
En un Castel·lo perdutto
entre bosquis i jardinos
due gatis de peli·finos
fachian mau-marramau.
Un canni que allí restava
fetto un bub-bub tanto forte
que pel forat de la porte
fuchen les gatis al cau.
El canni ¡oh! maladetto
estava molto engunios-so
bub-bub fachia rabio-so
bub-bub é tornava a fê.
In tanto la figlia bel·la
d'il Compte d'aquel Castel·lo
cantava amb voce di ciel·lo,
qüesto: ¡Jo te l'encendré!
¡Ma que not-te! ¡Que delizzia!
La blianca luna bel·lina
reflexava a la bambina
facéndola incantatora.
Al jardino, il suo amanti
con la guitarra aixafata
intonava "La Traviata"
con voce di regadora.
Amb aquesta olla di grills
il Compte al sentí'l burgit-to
brinca rabioso del lit-to
i mirà per la finestra.
Al filare que's l'amanti
qui fa tanto l'animale
va a buscare l'orinale
i li tira per la testa.
Un ruit-to extravaganti
feu al caure la terrisa.
Il Compte amb cara de risa
mira que passa al jardino.
Ma la figlia que ha vedut-to
lo que al suo amante ha passat-ho
la pobre se ha desmayat-to
a sobre de un balancino.
Y bub-bub fachia el canni
mau-marramau tuttil'ls gattis
per la calle i per los pat-tis
sols se oïa saragat-ta.
L'amanti fet-to un salvatgi
va pujare pel balcone
li saltava il corazone...
li fuchia la sabata.
Al divisar a su amore
que estava fet-ta un farcel·lo
vol robarla dil Castel·lo
ma no trova la sorti-ta.
Il padre que lo ha vedut-to
sens fer gaire esvalot-ti
me'l agarra pel ganyot-ti
i me'l hi arranca la vit-ta.
La figlia ritorna il sentito
i al vore morte il suo amanti
con un poc de sal-fumanti
si mata comme una rata.
Il Compte ¡oh! si trastoca
al vore que ha fet-to il nyapo
i amb una agul·la di capo,
¡ah!si la clava i si mata.
Resta il Castel·lo confuzzo.
Ia il canni bub.-bub no fat-to.
Ia no s'escolta cap gat-to
ni cap altra hermosa not-ta.
Suolo de lluny porta il eco
i va recta al corazzone
una profunda canzionne:
¡il canto di una granot-ta!
