En Llach m’ha fet anar enrere, cap als meus anys d’adolescent. En cada cançó que interpretava em venien totes les melodies seves d’aquella època (L’Estaca, Campanades a mort, El meu amic el mar, etc ). Em recordava quan anava a treure el nas a les sis hores de Canet, al Pla d’en Sala. El meu pare, en aquella època no es podia creure el que veia allà i s’ho mirava a distància. Jo, els primers anys era petit, menys encara. Després la cosa ja va anar canviant.
Recordo com, d’ell, eren les primeres cintes de casette que vaig tenir, en un aparell de marca LAVIS que em feia la guitza cada dos per tres (mai va funcionar bé).
Que en Lluís Llach és un home compromès ho sabem de tota la vida. Em va fer pensar quan es va definir com un nacionalista radical i el fet que si la seves lletres o opinions molesten a alguns molt concrets doncs millor. Tampoc hauria de ser, i estic segur que només parlava dels primers anys, quan encara vivíem la dictadura i ell era més a París que a casa. No és hora de teoritzar sobre nacionalismes, però jo no conec cap nacionalista, que hagi reflexionat una mica, que no entengui el respecte cap a les altres nacions i, per tant, hem de vigilar sobre si els nostres actes i actituds són les normals davant els esdeveniments del cada dia, i hem d’anar en compte en no actuar per fer saltar a ningú. Ni ens hem d’auto censurar, ni hem d’encendre focs innecessaris. Hem d’actuar normalment. Sense ell i molts d’altres (Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Raimon, etc. ) ens hagués costat més sortir de la foscor franquista.
Al Monumental, en el meu cas, hi érem tres generacions, els meus pares i el meu fill d’onze anys. A en Joan, en Llach li era desconegut però com que llegeix molt i és un curiós de mena, les coses del franquisme li sonen una mica. Els diàlegs d’en Llach en cada tema, repassant temps i vivències –seves o d’altres- li feien mantenir l’atenció quan el son el volia vèncer. Parlar de tortura, de garrot vil, de censura ... és per un nen d’onze anys quelcom captivador –entre la curiositat i la inconsciència-. Per a nosaltres, per mi, era un repàs.
Gràcies Lluís pel teu exemple. Continua creant que, segur, tornaràs d’alguna manera o altre.
Recordo com, d’ell, eren les primeres cintes de casette que vaig tenir, en un aparell de marca LAVIS que em feia la guitza cada dos per tres (mai va funcionar bé).
Que en Lluís Llach és un home compromès ho sabem de tota la vida. Em va fer pensar quan es va definir com un nacionalista radical i el fet que si la seves lletres o opinions molesten a alguns molt concrets doncs millor. Tampoc hauria de ser, i estic segur que només parlava dels primers anys, quan encara vivíem la dictadura i ell era més a París que a casa. No és hora de teoritzar sobre nacionalismes, però jo no conec cap nacionalista, que hagi reflexionat una mica, que no entengui el respecte cap a les altres nacions i, per tant, hem de vigilar sobre si els nostres actes i actituds són les normals davant els esdeveniments del cada dia, i hem d’anar en compte en no actuar per fer saltar a ningú. Ni ens hem d’auto censurar, ni hem d’encendre focs innecessaris. Hem d’actuar normalment. Sense ell i molts d’altres (Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Raimon, etc. ) ens hagués costat més sortir de la foscor franquista.
Al Monumental, en el meu cas, hi érem tres generacions, els meus pares i el meu fill d’onze anys. A en Joan, en Llach li era desconegut però com que llegeix molt i és un curiós de mena, les coses del franquisme li sonen una mica. Els diàlegs d’en Llach en cada tema, repassant temps i vivències –seves o d’altres- li feien mantenir l’atenció quan el son el volia vèncer. Parlar de tortura, de garrot vil, de censura ... és per un nen d’onze anys quelcom captivador –entre la curiositat i la inconsciència-. Per a nosaltres, per mi, era un repàs.
Gràcies Lluís pel teu exemple. Continua creant que, segur, tornaràs d’alguna manera o altre.
