11/9/06

11 setembre 2006. Discurs ofrena floral.


"Un poble que ha tingut constitucions, pot acceptar estatuts transitoris però anhela la plena llibertat "
1 - 7
11 de setembre de 2006
Mol bon dia a tothom.
Com cada any, l’onze de setembre se’ns gira feina. Feina però,
que ens surt del cor quan any rere any, sabem que amb el
nostre testimoniatge presencial ja sigui aquí, al fossar, o a
d’altres indrets, mantenim i augmentem la consciència dels
nostres fills i de les generacions futures, conscients de que
tenen el dret de rebre el llegat històric de les que ens han
precedit.
Aquest any 2006, sens dubte serà recordat per l’historia com
l’any del nou Estatut, text que de ben segur, des de la nostra
convicció nacionalista, voldríem que fos millor.
De fet, un poble que ha tingut constitucions, pot acceptar
estatuts transitoris però anhela la plena llibertat. Avui
recordem els fets que estroncaren amb sang aquesta plenitud
a què tota nació té dret i cal que no oblidem que les nostres
primeres constitucions són les de les Corts de Barcelona de
1283, ara fa 720 anys i les darreres son les promulgades per
les Corts de 1702, ara en fa 304.
Cal tenir present sempre l’esperit amb què el 1625 en Gaspar
de Guzmán, compte duc d’Olivares, escrigué en un memorial
2 - 7
secret al Rei; calia "reducir estos reinos de que se compone
España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia".
Després de la derrota militar, el dictat dels Decrets de Nova
Planta, per Felip V va significar el presagi de nefastes
conseqüències: en l’àmbit jurídic, fent desaparèixer el que
caracteritzava l’estructura de la Corona d’Aragó, primer, i la
Monarquia Hispànica, després. En l’àmbit polític imposant un
model pel qual els nostres territoris passaren a ser regits
segons les lleis i costums de Castella. En l’àmbit lingüístic
prohibint l’ús del català (“Las causas en la Real Audiencia se
substanciaran en lengua castellana”) i en l’àmbit institucional
abolint la Generalitat, les Corts Catalanes, el Consell de Cent,
etc.
Deixeu-me però, que us digui que si bé ens derrotaren
militarment, mai no ho van poder fer amb nostra consciència
ni en les nostres conviccions. Malgrat el seu esforç d’anys,
tenaç i sistemàtic, Catalunya sempre se n’ha sortit. Per
entendre-ho, us recomano que rellegiu Prat de la Riba però, si
hi pensem durant uns segons, potser no us caldrà. De seguida
veureu que un País que ha estat condemnat militarment i,
oprimit política i econòmicament per un altre nació i, tot i amb
això, aconsegueix renéixer de les seves cendres, és perquè la
seva força rau sobre els sòlids pilars que conformen el seu
caràcter, l’esperit, el territori, el dret, la cultura, etc i aquests
fonaments el fan indestructible.
3 - 7
Ara bé, prenem la nostra determinació dels fonaments
històrics però avancem en el temps i tornem al motiu pel que
us deia que l’història recordarà el 2006: L’estatut, el nou
estatut.
En primer lloc, deixeu-me fer una referència a una curiositat
dels anys 30, prèvia al primer estatut. És el Pacte de Sant
Sebastià -de Donosti- fet el 17 d’agost de 1930. Allí s’hi
reuniren representants republicans de tot l’estat per pactar la
instauració de la República i els catalans condicionaren l’acord
al reconeixement de les aspiracions catalanes d’autogovern. La
solució jurídica acceptada en aquell Pacte fou que Catalunya
expressaria la seva voluntat en un Estatut d’Autonomia
refrendat pel poble i sotmès després a l’aprovació de les Corts
constituents. Parlo de l’estatut de Núria, plebiscitat el 2
d’Agost del 31, i que fou destralerament retallat a les corts
espanyoles, p.e., en passar de denominar Catalunya com a
Estat dins la República Espanyola a “Región autónoma” dins
l’estat espanyol i amb tantes altres coses. És a dir, bon intent
d’entendre’ns, i acords justos que no son respectats a Madrid,
malgrat el que s’havia compromès.
Després, a l’estatut de Sau –el segon- , el del 1979, el pes de
les forces nacionalistes, després de dècades de dictadura
feixista, era la que era i el resultat ha durat, finalment, 27
anys. Cert que ha permès el desenvolupament més important
dels darrers 300 anys quan partíem de cero. El text ha patit
potents i constants envestides per part de totes les forces que
4 - 7
han governat l’estat però tot i això, amb el suport majoritari
elecció rere elecció, el diferents governs de CiU han refet el
País i l’han dotat d’una estructura moderna.
Continuem però amb el nou, el tercer estatut. Tots recordareu
el “Aprovaré el estatuto que salga del Parlamento de
Catalunya” pronunciada per, l’ara President, Zapatero el 13
d’octubre de 2003. Ja se que semblen coses òbvies, però cal
recordar-les, perquè son fets com aquest, els que deterioren la
confiança de la gent en el polítics. Catalunya, el seu
Parlament, per una majoria esclatant de quasi el 90% dels seus
diputats i diputades aprovava el text el dia 30 de setembre de
l’any passat. Havia costat però s’havia aconseguit, forçant
l’acord in extremis, malgrat la estratègia socialista de no
acordar res que pogués incomodar Madrid i les actuacions
contradictòries dels socis del, ja històric, tripartit. Com a poble
madur que som, i per primera vegada amb normalitat
parlamentària, democràtica i legítimament, respectant les
regles del joc, expressàvem la nostra voluntat d’autogovern
marcant-ne l’horitzó proper.
Malauradament però, l’alegria va durar poc, i incrèduls
assistíem l’endemà mateix, a les declaracions de destacats
membres del PSC dient que presentarien esmenes al text
aprovat en la seva discussió a las “Cortes españolas”. De
forma immediata els dirigents que hores abans havien votat a
favor d’un text, es fan enrere i comencen a treballar per
mutilar-lo. Resumint, que la millor arma que teníem: la unitat
5 - 7
d’actuació, va quedar destruïda automàticament, en
subordinar-se a interessos aliens a la voluntat de Catalunya.
També hi ha hagut molts fets que ens poden confondre la
memòria. Sempre hi ha somnia truites que, incapaços de
discernir on és el veritable eix prioritari de la qüestió, que és
el fet nacional, es debaten en discussions estèrils, més
preocupats a ubicar-se que a comprendre la transcendència
històrica del moment.
Siguem conscients de que potser no és el que voldríem però és
més del que teníem i encara pot arribar a ser molt més si
aconseguim que el poble de Catalunya se n’adoni de que per
desplegar-lo caldrà continuar exigint el compliment dels
acords i que, l’única força que en la pràctica, ha demostrat
preparació, capacitat, coherència i determinació hem estat
nosaltres. Les forces sotmeses a l’Estat, amb uns dirigents
depenents anímica i intel.lectualment d’una concepció
uniformista d’Espanya no són cap garantia o més ben dit, són
la garantia de més fracassos com els exemples del Prat, de la
política immigració, o l’últim exemple amb les adopcions al
Congo, on la voluntat de no incomodar els amos de Madrid és
més forta que l’obligació de defensar els ciutadans de
Catalunya.
Ja no es tracta de parlar de ridícul nacional, ni d’aturar el
desgast que hem hagut de patir els catalans, directa i
6 - 7
nítidament, sobre els nostres interessos col.lectius i
particulars. Ho saben bé els empresaris catalans que han vist
com se’ls tractava pitjor que mai, ho ha tastat també qualsevol
ciutadà viatjant durant aquests mesos per l’estat. El mal que
hem patit per acció directa de les forces nacionalistes
espanyoles i mitjans de comunicació afins que s’han dedicat a
insultar i crispar la societat a costa nostra, és clar, no quedarà
sense resposta ciutadana. A Catalunya no ens agrada aquesta
manera de fer. No és la nostra i ja n’hi ha més que prou !
A casa sempre he sentit que s’ha de tenir paraula, i una vegada
més, hem de constatar que la impressionant maquinària de
l’estat, pel que fa a la seva obsessió amb Catalunya i els
catalans, no descansa mai. Tinguem-ho clar els propers
mesos, quan tindrem l’oportunitat d’elegir un govern seriós,
independent i no sucursalista.
Us deia abans, que som testimoni i venim amb la voluntat de
deixar als nostres successors un futur millor. Avui, igual que fa
75 anys quan un grup de persones de gran talla política, moral
i intel.lectual com Pau Romeva, Maurici Serrahima, Roca Caball,
Vila d’Abadal, Cirera i Soler, Àngel Morera, Joan Guinart, Pere
Aragay, Esteve Farré, ... van tenir el coratge de pensar i creure
que Catalunya necessitava una nova força política nacionalista,
“centrista i centrada”, i publicaren el manifest fundacional
d’UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA al diari El Matí. UNIÓ,
partit on poc més endavant s’hi incorporava un Miquel Coll i
Alentorn i un Carrasco i Formiguera, aquest darrer afusellat a
7 - 7
Burgos després d’un consell de guerra sumaríssim el 9 d’abril
del 38 i que, paradoxalment, amb aquest fet, esdevingué un
clar exemple de la “tercera Espanya”: obligat a fugir de
Catalunya per catòlic i condemnat i executat per les tropes
feixistes per catalanista.
Per tant, fetes aquestes reflexions, proclamo, amb tota la
intensitat de la que soc capaç, que el camí per aconseguir
ampliar la llibertat del nostre poble és el de respectar però
també exigir ser respectats. Els polítics tenim l’obligació de
ser orelles i d’escoltar però també, més que mai, tenim
l’obligació de parlar clar i de no amagar el cap a sota l’alta; de
no escapolir-nos darrera del llenguatge políticament correcte, i
d’afrontar de cara i sense embuts els reptes actuals d’aquesta
nostra estimada pàtria.
Visca Catalunya lliure !!!
Joan Mora i Bosch
President de Convergència Democràtica de Catalunya, de
Mataró.